L'arxiu municipal a l'aula d'història. Bloc de Gonçal Benavent:

Nou llibre de Joan Català i Vicent Sanchis: La Subcomarca de Castelló i les Énoves

2011-02-01T01:27:00.012+01:00

Textos complets de les presentacions d'aquest llibre que varen fer Aurelià Lairón i Tomás Peris , a L'Ènova i la Pobla Llarga respectivament:

(Fotos de Pau Martínez)

Text complet de la presentació d'Aurelià Lairón a l'Ènova:

" Bon dia a tots:

Senyor Delegat del Consell. Senyor diputat d'Empreses Públiques de la Diputació de Valencia. Senyor alcalde-president de l' Ajuntament de I'Énova, alcaldes i representants deis ajuntaments de Castelló, La Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera, senyors representants de les séquies de la Séquia Comuna, estimats Vicent i Joan o Joan i Vicent, que tant se val, senyores i senyors, amigues i amics.Abans que res vull agrair aIs autors del libre que hui es presenta i que vostés tindran d'ací uns moments l'oportunitat de tindre a les seues mans, la confianca que han depositat en mi per a presentar el producte, el producte cultural, que hui veu la llum.

La presentació d'un llibre no és qualsevol cosa. La presentació d'un llibre és o, al menys, hauria de ser un esdeveniment important. I aixó pel que la cosa comporta. Un llibre és el resultat d'un treball, d'un esforc, d'una inquietud i, sobretot, d'un compromis. D'un treball, en este cas, voluntari, d'un esforc, en este cas compartit, d'una inquietud sovint plural i d'un compromis personal i, en este cas, em consta, permanent, per part deIs autors amb la terra iamb la gent amb la qual ells conviuen.Conec des de fa anys a Joan i se del seu interés per contribuir a recuperar la memoria col·lectiva del seu poble. Conec des de fa anys a Vicent i sé de la seua necessitat de transmetre a les genneracions actuals el legat deis nostres avantpassats, sobre tot pel que fa a la forma de viure i d'entendre la vida. Els dos han donat a la llum fins ara articles i llibres interessants que han mogut la curiositat deis qui ens dediquem a aixó que anomenem Historia.Vicent, que va náixer a Rafelguaraf, s'ha interessat des de fa anys per la historia, la geografia, la toponímia i l' etnografía de la seua terra i, també, pels seus costums i les seues tradicions. L'any 1995 dona a la Ilum el text Introducció a la historia de Rofelguaraf, el Tossalet i Berfull, un interesantíssim assaig d'investigació, i posteriorment, fent-se resód'históries i lIegendes publica Memories d'un alami (premi 25 d' Abril de Benissa), Aventura al desert (premi Valldigna de narrativa juvenil), El repás del sobirá (premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent) i una novel-la el títol de la qual ho diu tot: Enyoranca magribina (finalista l'any 2002 del Premi Rafael Comenge d' Alberic).La historia, els costums, les tradicions han sigut aprofitades per Vicent com a recursos per a les seues obres. Joan, natural de la Pobla Llarga, és un home amb inquietuds culturals que es dedica, des de sempre, a recuperar i difondre tot alló que te a vore amb la realitat passada i present deIs poblatans. Joan és un estudiós, en el sentit més ample de la paraula, és un rastrejador, a I'aguáit de les petjades, és un poblará orgullós a qui sempre li ha atret la geografia, particularment la rural, i que ha anat descobrint amb ella camins, vies, encreuaments, ponts, molins, ermites, poblaments, i amb ells als qui els feren posible. Saber el perqué d'un topóním, el perque d'un antropónim, intentar descobrir, sempre, el perqué de les coses.La historia, ja se sap, és mestra de la vida. o, al menys, deuria ser- ho. I és mestra perqué ens ensenya. Ens deuria ensenyar, sobretot, a que no hi ha que tornar a caure, a repetir, els errors. La historia és memoria, memoria d'un temps ja passat que mai no tornara, pero del que hem d'extraure conseqüéncies, sempre en positiu.

La historia és la ciencia dels hómens a través del temps. Sense hómens, sense dones, no hi ha historia. Tot alló que és o ha sigut és o ha sigut grácies a l'home i a la dona que són i han sigut els veritables protagonistes   deis fets, deis successos que han ocorregut. La geografia determina   un paisatge i I'home amb la seua actuació transforma   el paisatge, el modifica, el canvía, el fa més seu.Cal un exemple per tal d'aproximar a eixe feto La Ribera, la nostra comarca, és de la mateixa manera que Egipte, un dó del Nil, un dó del Xúquer. El Xúquer, el corrent fluvial que li dona nom, al qual verten les seues aigües   rius   com ara   l' Albaida,   el Magre,   I'Escalona,   elCányoles, el Sellent, el deis Ulls...Eixe riu que ens vertebra i a I'hora ens unix, és el que rega amb les seues aigües els nostres camps i els transforma,   és el que ha fet possible el canvi del nostre   paisatge:   terres   de seca esdevingueren   auténtics paradisos en convertir-se en horts. Sols hi ha que recordar   una serie de conreus: la morera, I'arros, els tarongers,   ara els caquis ....Eixe riu també ens dona, de quan en quan, algun esglai. En la nostra memoria,   (els que l'hem   viscut i patit   ho sabem   massa bé) resten riuades i pantanades   i amb elles la desgracia,   el sofriment. I també, com no, resta amb elles alló que motiva i ens fa renáixer:   la superació, el compromís de seguir sent. De seguir sent: poble. El riu es nodrix, el riu s'alimenta.   El riu s'alimenta   d'altres rius: deis afluents, ja ho hem dit. Del Xúquer, un afluent és l' Albaida i un altre el Magre. Eixos rius l' Albaida i el Magre també són referents   d'un paisatge i d'unes gents. Són, a més a més, rius amb personalitat.
El Magre ha determinat   una subcomarca:   la Vall deis Alcalans amb Montroi, Montserrat,   Real i Torís, i encara més una altra, anem a dir-li, si se'ns permet microcomarca: el Marquesat, amb Alfarp, Catadau i Llombai.
I l'Albaida, que recull les aigues de la vall del seu nom i de la Costera, i les deis rius Clariano,   Cányoles i el de Barxeta i les de diversos barrancs   de la conca dreta   del Xúquer   n'és un altre   eixcohesionador   d'una   demarcació:   la que s'assenta   en esta planura al-luvial que rega de la seua aigüa. L'Albaida recorre   els seus 8 kilómetres   finals   per   dins de la subcomarca ja que penetra per I'est de Manuel, ix a la planura entre el Puig del Castellet de Castelló i la localitat de Senyera, voreja Castelló, tot circulant per damunt d'una mota fluvial i, a la fi, s'aboca al pare Xúquer.
Els   autors del   llibre   que hui   presentem    assenyalen que   la subcomarca de Castelló-L'Énova   disposa d'una   geografia amb uns accidents propis   combinada   amb   una cultura i una   microhistória particular de la qual han sigot protagonistes les dones i els hñmens quehan viscut ací. Si aixó és així, res no obsta per considerar que, en efecte els set pobles deis quals estem parlant:   l'Énova,   Castelló, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera, constituixen una subcomarca.Eixa subcomarca és, ni més ni menys, la que els autors reivindiquen.Pero, tranquils, que eixa reivindicació no va més enllá, Perqué   tant Joan com Vicent, Vicent com Joan, i vostés i jo, i jo i vostés sabem que tots som, en tant en quant que ens vinculem amb els pobles del nostre pare Xúquer,   i amb aquells que venen aigua avall, tots som, dic: riberencs.
El llibre que hui veu la llum vol contribuir   a   que els pobles i les gents d'estes terres es coneguen una miqueta més i millor. La complicitat entre els qui han fet elllibre: els seus autors, i aquells a qui va destinat: els seus lectors, resta, per tant, fonamental. El compromis del qual els parlava   abans es neccesari i sois així s'entendrá   un text I'objectiu   del qual no és altre que contribuir   a estimar la terra on ens ha tocat náixer, difícilment es pot estimar alló que no es coneix.
Vaig a parlar-los   ara, una miqueta, encara que siga per damunt damunt, del llibre. El llibre s'estructura   en tres parts molt clares, molt ben delimitades i definides.
La primera,   com no podia ser d'altra   manera,   és aquella que ens dona compte del territori,   de I'espai,   del lloc que sera objecte de l'estudi amb una superficie i uns Iímits concrets. La subcomarca   de Castelló-L'Énova,   al sud-est de la Ribera del Xúquer,   representa   el 8,78 o/o   de la comarca   i compta   amb una extensió de vora 75 kms2comprés el Realenc. Els autors han tingut l'encert   de situar-nos,   de fer-nos vore des del centre geográfic de la subcomarca    (el pont de Montflorit-viaducte que salva la via férria a l'altura   de Sant Joanet) l'horitzó.   Al nord resten Alzira i Llombai, al sud Albaida i el Montcabrer,   a l'est la Serra de les Agulles i el Montdúver i a l' oest el Caroig i Santa Anna. La perspectiva sempre és molt important.   Els autors del llibre ho han fet molt bé en acotar-la i mostrar-nos-Ia   tal i com és.De seguit s'ens dona compte de la Geomorfología   i, amb ella, de les muntanyes,   tant de les d'algeps com de les calcáries, així com del pla, de I'horta i la marjal. Després se'ns dona compte de la Hidrografia: del Xúquer, de l' Albaida i del barranc   de Barxeta, corrents   d'aigua   que, obviament, venen determinats   per la climatología.
La segona part dona compte de la presencia de l'home en el territori. Les diferents   etapes   históríques es succeixen   de manera    que   ens n'adonem   amb la Prehistoria d'alló que va ocorrer durant el Paleolític, el Mesolític, el Neolític, i les Edats del Coure, del Bronze i del Ferro.Els testimonis deIs jaciments,   poblats, camins i vies indiquen a la clara l'activitat   socioeconómíca   deIs nostres avantpassats.L' epoca de la romanització   i la presencia visigoda a la subcomarca són, així mateix, analitzades   sobre la base de les troballes   i les restes arqueológiques. L'estudi   continua   amb les notícies referides   a l'época   musulmana dedicant especial atenció als camins ramaders   i rurals existents durant l'Emirat   Dependent, l'Independent,    el Califat de Córdova i els regnes de taifes. L'época   foral, particularment    la conquesta i repoblació per part de Jaume I i els segles posteriors,   dins de I'Edat   Mitjana,   són tractats   ianalitzats   convenientment   amb profunditat, com ho són, així mateix, els períodes   de les dinasties   castellana   (que abraca   els anys 1412 a 1516) i austríaca (1516 a 1700).La segona part finalitza amb el segle XVIII. Es fa especial menció a la   Guerra    de   Successió   i   I'abolició    deis   Furs   i   s'assenyala    la importancia   del conreu de cultius com la morera i l'arrós   així com de l' expansió del regadiu.
La tercera    i última   part   és la que,   probablement, resulte més atractiva i ínteressant   al lector i, aixó, perqué   particularitza. En ella se'ns presenta   la geografia   i la historia   de cada un deis set pobles, també   del Realenc,   amb   els diferents   nuclis   de població   que   els integren.   El veí de Manuel   trobará    un resum   históric   de la seua localitat i de la Moleta, Faldeta, Torreta, l' Abat, el Rafalet, Roseta, Les Salines i les Cases de Molla; el de I'Énova   podrá conéixer l'evolució histórica del seu municipi i noticies de Sane i de Sant Vicent, el de Rafelguaraf   ceneixerá tot alló que se sap del poble i de Berfull, elTossalet, el Rafalet, el PalmeUot i Palmella, el veí de Sant Joanet alló que destaca de la seua localitat i de Tordera i Vilanova; el de Senyera les   dades   més   característiques   del   municipi i   de   l'alqueria de Benimeixís, el veí de CasteUó l' arqueologia i les dades de la localitat i notícies deis nuclis de Fadra, Ielets, la Paixarella i el Ráfol i l'interessat en la Pobla Llarga tot alló que se sap del poble i deis nuclis que formen part del mateix com ara Monttlorit, VistabeUa, el Pla-Sud, la Codona, Montolivet, Torreformosa, el XireU, el Pla-Nord i la Vintena. Resumint i per a acabar,   els propóssits de I'obra que es presenta són:
En primer   lloc divulgar   la geografia, el medi físic, en definitiva l' espai on viuen, conviuen i desenrotllen la seua vida els habitants de set pobles.
En segon lloc: recordar   als set pobles la sena remota   filiació a Xativa.
En tercer lloc: recordar que han sigut les aigües de l' Albaida i de dos dels seus canals:   la Séquia Comuna   de l'Énova   i l'antiga   Séquia d' Algirós les dos artéries   que han nodrit la seua agricultura,   fins fa pocs anys la seua principal activitat económica.
En quart   lloc: contribuir   a identificar   i localitzar   una serie de topónims i també el desxifra-ne, aclararir-ne   i recuperar-ne els que cal.

I en quint lloc: reivindicar la subcomarca. A mi solament em resta felicitar als autors, a Vicent i a Joan, pel magnífic treball que han fet i a la Diputació Provincial de Valencia i als ajuntaments deis set pobles pel patrocini de la publicació.Sincerament: dubte que existixca per a alguna comarca o subcomarca un compendi geográficehistóric tan complet com este.El llibre de Joan i Vicent facilita la perspectiva, aproxima la distancia i ubica als nostres avantpassats en un espai i en un temps.¡Ditjosos aquells que honren la memoria de la sena terra i de la seua gent!L'enhorabona més sincera a tots i moltes grácies, i ara vaig a cedir la paraula a Vicent Sanchis per tal de que ens parle de com va sorgir el projecte de lllibre."

Text complet de la presentació de Tomás Peris a la Pobla Llarga:

"Esta nit compartim el goig de presentar un magnífic llibre d’història local del qual són autors Joan Català i Vicent Sanchis. L’estudi es titula: La subcomarca de Castelló i les Énoves, i tracta, com expressa el subtítol, de Geografia i d’Història, sobretot l’evolució de la xarxa vial i la toponímia del territori. He emprat ben conscientment l’adjectiu de «local» per referir-me a aquest nou llibre d’història perquè és un concepte li afegeix valor, com intentaré explicar a continuació.

Fins a la dècada del 1970 es subvalorà la Història Local. Es distingia entre una Història pròpiament dita (la Universal o la d’Espanya), i d’altra, la local. La Història amb majúscula, dignificada i reconeguda, era la que es feia a la Universitat. La Història Local, considerada com un gènere menor, era la que sobre un poble o una comarca feien els anomenats erudits locals, contemplats pel professorat universitaris com culpables d’un cert intrusisme professional. Afortunadament, les coses canviaren de forma radical fa cosa d’uns quaranta anys. Els millors historiadors, els més reputats especialistes, han dignificat la història local. Ells mateixos la practiquen, subratllen la seua importància i destaquen la inestimable aportació d’aquesta al procés de renovació metodològica de la ciència històrica. Com tantes vegades, d’un extrem s’ha passat al contrari. Des de fa unes tres dècades, la història local, ha acabat esdevenint una etiqueta ─una espècie de denominació d’origen─ que atorga un crèdit de qualitat... ... ... Però la Història local és molt més antiga...

Ací a la Ribera ja tenim esplèndids exemples d’Història Local al final del segle XVIII, com la Topografía médica general de la Ribera... y particular de la villa de Alzira, escrita l’any 1797 pel metge Francesc Llansol (una obra excepcional, premiada per l’acadèmia de Medicina de Barcelona en el seu temps, però que ─increïblement─ ha tardat dos segles en ser publicada, en concret a Valladolid l’any 1988. Un primer moment de gran esplendor de la història local es produí al darrer terç del segle XIX i primeries del segle XX. Durant aquesta època, intel·lectuals de tot tipus (en especial eclesiàstics, metges, advocats i mestres) es dedicaren, amb una activitat frenètica, a escriure i divulgar la història del poble on vivien. Aquesta afortunada eclosió fou possible gràcies a la concurrència d’estímuls ben diversos, com ara:

* De la Renaixença, un moviment cultural que té com a nucli essencial una important «efusió localista».

* Del Vaticà, que recomanà als rectors de cada poble organitzar els arxius parroquials i elaborar monografies locals.

* De la geografia regional d’inspiració francesa, que postulava fer estudis comarcals que inclogueren aspectes socials i històrics.

* Finalment, també l’empenta de l’anomenat «excursionisme científic», que combinava l’interès per la geologia, la biologia, l’arqueologia, el folklore, la història o l’art...

Fites destacades d’aquest corrent historiogràfic en terres valencianes són la Historia de Denia del canonge Roc Chabás, publicada el 1874-76, Sagunto, su historia y sus monumentos escrita pel metge Antoni Chabret en 1875, o la interessant Historia de Elche escrita pel pintor Pere Ibarra l’any 1895.

A la Ribera tenim excel·lents mostres d’història local elaborades en la segona meitat del segles XIX i primeres dècades del segle XX. El metge Benet Ballester Brosseta escriví una valuosa Historia de la villa de Algemesí, l’any 1874, que mai arribà a veure publicada (prengué forma de llibre en 1958 i ja ha estat reeditada dues vegades, els anys 1988 i 2001). Una de les obres més remarcables és la Historia de Cullera escrita per Andreu Piles Ibars (un mestre d’escola amb amplíssims coneixement com arabista i historiador), publicada l’any 1893. Els especialistes en historiografia valenciana no dubten a qualificar aquest llibre com el «primer estudi seriós del període islàmic valencià», i com un «exemple modèlic de la nova història local», obra que l’Ajuntament de Cullera ha tingut l’encert de reeditar en 1972 i 1979. Notables són també la Historia de Sueca desde los tiempos primitivos hasta el presente (publicada en 1905 i 1907 pel mestre Joan Baptista Granell), així com la Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, escrita pel franciscà Félix Burguera allà pel 1921-24.

En la mateixa línia cal situar la Historia de Carcagente. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad, escrita per mossèn Francesc Fogués, publicada en 1931 i que ha estat reeditada per l’Ajuntament de Carcaixent en l’any 2000.

Les dècades centrals del segle XX foren particularment dures, també per a la producció històrica, però sense arribar a l’extrem d’arribar a ser un desert total. Ho demostren la utilíssima Historia de la Villanueva de Castellón, del jurista José Martí Soro, publicada en 1961 i reeditada l’any 1987, els nombrosos treballs sobre Carcaixent del bibliotecari, mestre i advocat Víctor Oroval, els estudis de l’eclesiàstic Jose Mª Parra sobre Alzira, de l’arquitecte Joan Segura de Lago sobre Algemesí, així com la producció històrica d’altres tants i tants intel·lectuals riberencs...

¿Quines són les característiques compartides per aquest heterogeni repertori que hem convingut en denominar «Història local»? En la meua opinió, destaquen, les següents:

(1) Han estat realitzats des de fora la Universitat per autors en els quals la tasca d’historiar no formava part de les seues obligacions professionals i que mantenien una forta vinculació emotiva i de compromís cívic amb el territori objecte d’estudi (el poble en el qual havien nascut o on arrelaren, visqueren i treballaren).

(2) Tenen com a marc d’estudi prioritari l’àmbit local o comarcal.

(3) Realitzen l’estudi en la molt llarga durada ─sovint des de la prehistòria fins a l’època contemporània─ amb una decidida voluntat de divulgació i síntesi... ... finalment...

(4) No es limiten a investigar les personalitats i els aspectes polítics i culturals que tingueren lloc a la cort reial o a les ciutats. Ben al contrari, esbrinen el passat de zones rurals i dels pobles agrícoles, donant cabuda a la gent comuna i a tots els aspectes de la vida quotidiana.

En el pròleg del llibre Economia Agrària i Història Local, publicat l’any 1981, un gran intel·lectual valencià reivindicava la Història local. Defensava aquest gènere afirmant que era una modalitat d’estudi del passat que no es limita a tractar de «les ‘historietes’ dels reis i dels senyors feudals..., [sinó de] la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la... del treball. La ‘història local’ és... la història que ens és desconeguda, la història del ‘poble’ i la dels ‘pobles’... De més a més, tota ‘història’, si es vol ‘història total’, ¿no haurà de començar per ser ‘història local’?».

La intensa renovació metodològica experimentada per la historiografia valenciana des de la dècada de 1970 anà de la mà de la dignificació dels estudis d’Història Local i del refermament dels vincles amb el món universitari. Dos símptomes d’allò més eloqüents dels nous aires foren l’exitosa celebració del I Congrés d’Història del País Valencià en 1971 i del I Congrés Internacional d’Història Local que, amb el títol de L’espai Viscut, organitzà la Diputació de València en l’any 1988.

La nostra comarca no quedà al marge d’aquest reviscolar de la Història Local. La tenacitat i generositat de molts estudiosos locals ─entre els quals ja molts llicenciats en Geografia o Història─ permeté oferir publicacions als ciutadans desitjosos de conèixer més sobre el passat històric del seu poble i de la comarca. La notable vitalitat historiogràfica de la Ribera permeté subministrar materials de lectura que ajudaren a refermar identitats col·lectives. Fonamentals en aquest procés d’elaborar una història local rigorosa, depurada de tòpics i prejudicis, han resultat les Assembles d’Història de la Ribera, encetades a Sueca l’any 1980, unes trobades qualificades com de «fructífer encontre entre una generació de respectables erudits locals i d’inquiets universitaris». No menys importants foren els nombrosos llibres publicats o els articles donats a conèixer en revistes com Quaderns de Sueca, Al-Gezira... o en els programes de festes del pobles, bastant dels quals molt dignes.

Joan Català i Vicent Sànchis pertanyen al bo i millor d’aquesta tradició d’història local a la qual m’acabe de referir. He fet deliberadament aquesta llarga introducció sobre Història Local amb el propòsit d’intentar fer-los conscients de l’extraordinari valor cultural del llibre que esta nit presentem. Sovint, la pròpia humilitat dels autors, la familiaritat que deriva de compartir quotidianitats ─ser un més del poble─, així com també del fet de no cobrar pel seu treball com a historiadors fa difícil captar l’alt mèrit del producte cultural que ens ofereixen...L’excel·lent i impagable llibre escrit per Vicent i per Joan no sorgeix del no res.

D’una banda, segueix les llunyanes petjades dels Roc Chabàs, els Carles Shartou, Benet Ballester, Andreu Piles, Francesc Fogués o les més recents dels Victor Oroval, Josep Maria Parra i d’altres insignes historiadors de la nostra comarca, intel·lectuals reeixits als quals la societat riberenca ja ha reconegut el seu generós esforç (a hores d’ara, tots ells donen nom a algun carrer, una biblioteca, una escola o un institut en el municipi beneficiat pels seus estudis). D’altra part, no és el primer treball d’història que Vicent o Joan realitzen.

Com tants historiadors locals, Joan Català porta molts anys amb una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la d’infinitat de dies i milers d’hores de treball no remunerat dedicades a estudiar el passat de la seua terra (La Pobla i les comarques de la Ribera i la Costera). Aquest esforç discret i abnegat li ha permès oferir un bon grapat de coneixements als conveïns i als especialistes: geògrafs, historiadors, filòlegs...Vostès coneixen una part de les seues nombroses publicacions, sobretot les aparegudes des de l’any 1995 en els programes de festes de la Pobla Llarga (he de confessar-los que jo vaig conèixer la important figura d’En Lluís March d’Esplugues ─senyor de la Pobla Llarga quan esclatà la Guerra de Successió─ gràcies a Joan). Però també és un habitual participant en les Assembles d’Història de la Ribera, un especialista de primera fila en l’estudi de les antigues xarxes vials (camins, assagadors ramaders, etc) i un inestimable col·laborador en la tasca de normalització toponímica que ve realitzant-se amb l’edició dels fullets de Toponímia dels Pobles Valencians que impulsen la Generalitat i l’Acadèmia.

Vicent Sanchis és altre exemple pregó d’intel·lectual compromès amb la societat. Ell també porta una virtuosa «doble vida». D’una part, l’activitat professional formal (és a dir, la de la nòmina i l’horari reglat). D’altra banda, un esforç i una dedicació cultural gairebé sense límits, un veritable pou sense fons on aplica bona part de les energies que li queden després de complir amb les obligacions laborals. Vaig conèixer Vicent com a pare de la meua alumna Flàvia a l’Institut de Carcaixent i com a autor de l’esplèndida Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, editada en l’any 1995. Des d’aquell moment, ja no li he perdut la pista. He anat seguint part de les seues publicacions en els camps de la història, l’etnografia, la toponímia, en especial les referides a la comarca de La Ribera. I això m’ha permès enriquir coneixements gràcies a la suma d’informacions que Vicent oferia en els treballs que publicava...A tot açò cal afegir els 37 relats curts i les 5 novel·les que té publicades, una tasca de narrativa històrica que reflecteix la seua ambició per divulgar la història del seu particular espai viscut. Vicent és un magnífic exemple de la tenacitat i la generositat cívica que caracteritza a generacions d’estudiosos locals.

Tant la tradició cultural de la millor història local valenciana com l’experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant dues dècades d’exercici intel·lectual es veuen reflectides en el llibre que avui presentem: La subcomarca de Castelló i les Énoves...Vuit anys després de l’edició del llibre de Josep Lluís Navarro, La Pobla Llarga. Introducció a la seua història, tenim la sort de poder disposar d’una síntesi que ens ofereix una visió alhora global i detallada sobre la geografia, la història, l’evolució de la xarxa vial i la toponímia dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna.

L’objectiu dels autors mai no ha estat ─com si que ho era en el segle XIX─ aconseguir una finalitat apologètica, és a dir, exaltar, des d’un cert patriotisme de campanari, les glòries de cada poble. Ben al contrari, com expliciten en la dedicatòria col·lectiva, l’objectiu del llibre és més madur i més ambiciós. Literalment, ells expliquen que l’han escrit «per a que els veïns i les veïnes de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen».

És de justícia donar l’enhorabona als autors, tant per l’esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.

També cal felicitar a les autoritats de les institucions que han finançat l’edició del llibre per haver tingut clar que els diners gastats per posar a disposició dels ciutadans el treball elaborat per Vicent i per Joan són una inversió cultural del màxim interès.

Moltes gràcies a Joan i a Vicent pel llibre i a vostès per la seua assistència."

Tecnología o Metodología (subtitulado)

2010-08-23T13:24:00.001+02:00

Font: La pàgina d'Empar Gallego. Recursos d'aula per a Geografia i Història.
http://iacare.es.tl/

El Joan Perucho ens ha deixat.....també ha fet vacances com el Ximo Feliu.....

2010-07-24T02:24:00.002+02:00

Hui divendres dia 23, a les nou de la nit, el recordarem tant dins com fora de l’església de Manuel.....
Els amics i les amigues no t’obliden....

Has sigut un amic fidel dels teus ...

Hem aprés tantes i tantes coses de tu i amb tu...

Paciència, reflexió, bon humor, la informàtica, l’internet, la fotografia, el dibuix, els bous, les motos, els còmics, el cine, la novel·la, les llargues converses, els silencis, la música: el blues, jazz, soul, Miguel Rios, Deep Purple, els Rolling, Serrat, etc. etc....

Fins i tot, ens has ensenyat a saber ignorar als enemics: front a l'odi, indiferència!!!

Gràcies per tots els bons moments que ens has fet viure, hem gaudit un poquet més de la vida amb tu...

Javier Gonzalez

joan, sempre estaràs amb nosaltres, amb els bonics records d’èpoques passades i recents, ha segut un orgull ser amic teu en aquesta puta vida.

Lalo Tomás

He sentit molt la mort de Joan. Ell i jo sempre havíem tingut una mena de complicitat mai no expressada en paraules. Sempre ens alegravem molt de veuren's.

Hem tornat a perdre un poquet més de Manuel. Ara és "faena" nostra omplir el buit que deixa, fent memòria de les seves qualitats, i disculpant els seus errors tan humans com els nostres.

Un abraç
Lalo

PD No sé si tens el telèfon de Javi. T'agrairia que me'l donessis
Ramon Sabate Arque

Mai saps com expressar els sentiments que provoca una mort inesperada, la sorpresa i la tristor fan una barreja que no saps com definir-la. Si que et puc dir que m'emprenya molt el seu traspàs i més encara en el moment complicat en que es trovaba. Coi !! que no!! que no li tocava.

Ens vam coneixer a la mili, a cartagena, alli vaig conèixer els seus pares i, ja fa uns quants anys, va estar a casa meva, a Flix (Tarragona), amb la seva parella. Feia temps que haviem perdut el contacte i ara no fa massa, mitjançant el facebook, ens vam retrobar i fins i tot haviem quedat per aquesta tardor....

En fi, em sap molt greu. Estic dolorit i emprenyat...
Si no et sap greu, fes arribar el meu condol a la seva familia i a tots vosaltres que el tenieu més aprop.
Gracies.

Pep Montagut

Bon viatge, Joan

Jo@n,

Sempre et recordarem

com l'extraordinàri amic

dels teus amics

Dia 2 de febrer, Homenatge a Ximo Feliu, IES Vicente Gandia de Castelló de la Ribera

2010-01-27T23:41:00.003+01:00

Ha mort un gran filòsof, una extraordinària persona i millor amic: XIMO FELIU

2009-09-16T13:23:00.003+02:00

"Deu ha mort
(Nietzsche)
Ximo Feliu ha mort
(Deu)"

Ximo Feliu ens ha deixat hui 15 de setembre, sols tenia 53 anys quan un càncer li ha fet anarse'n obligatoriament de vacances...Ximo era profe a l'IES de Castelló de la Ribera, filòsof i especialiste en Nietzsche, jugador d'escacs, lector incansable, gran conversador, li apassionava la música, els esports, els cómics. .....però sobre tot, Ximo era un gran i extraordinari amic dels seus amics i amigues...

Que Thor i Odin (o Hugo Prat i Moebius) te guien allà on estigues...

"ens vegem, Ximo"

L’Arxiu Històric Nacional: recursos didàctics

2009-07-21T17:47:00.002+02:00

Recursos

2008-11-13T00:03:00.000+01:00

Ciencias históricas auxiliares

Anna. Un encuentro con su historia en Flickr:

2008-05-28T17:41:00.002+02:00

La utilització didàctica dels arxius municipals

2008-04-30T11:49:00.012+02:00

Un exemple de l’aplicació de programes didàctics a l’arxiu municipal: L’Arxiu Municipal de Burgos
"En el Archivo Municipal de Burgos han finalizado los programas didácticos llevados a cabo durante el curso 2008-2009"

"El Archivo Municipal de Burgos ha sido uno de los primeros en poner en marcha la utilización de los Archivos con fines didácticos. En colaboración con el Centro de Formación del Profesorado de Burgos, hace ya varios años que ha acercado los documentos y las técnicas de investigación a alumnos de primaria, secundaria y bachillerato a través de los cuatro programas didácticos que desarrolla a lo largo del curso 2008-2009"

http://www.aytoburgos.es/contenidos/cpcontent.asp?contentid=519&nodeid=423

ARXIUS PER A LA RECERCA,
I RECERCA SENSE ARXIUS?
CrÒnica d’uns estudiants necessitats de documentació històrica
.........
El Servei didàctic de l’Arxiu Nacional de Catalunya ofereix assessorament al professorat i a l’alumnat en relació als treballs de recerca amb fonts de l’arxiu.