IV Jornadas Educación y Archivos: «El mundo educativo, usuario del archivo para la investigación» 27 y 28 de junio. Archivo Nacional de Cataluña e Instituto de Ciencias de la Educación. Me resulta obligado, en primer lugar, felicitar a la organización de las IV Jornadas Educación y Archivos, y especialmente al Archivo Nacional de Cataluña, al director y a su personal, como anfitriones. El buen hacer y el trato exquisito que se nos ha dispensado a los participantes, lo hace indispensable. En segundo lugar, y ya desde el punto de vista archivístico, hay que señalar el interés del debate que abrió las jornadas: “Què necessita l’escola? Què ofereixen els arxius?”, Martí Teixidor (president de la Societat Catalana de Pedagogia), Laura Bernadàs (professora de CCSS, grup DIDDOC), Lurdes Boix Llonch (Arxiu Municipal de l’Escala), Pilar Reverté (SDANC-CESIRE CERES), que invitaba a ese diálogo conjunto archiveros y docentes, que ha atravesado todas las jornadas; y el interés, también, de la conferencia de Agustí Colomines: "Els arxius: Recerca històrica i coneixement versus opinió i doctrinarisme" En cuanto a las comunicaciones, en número de 21 (si no me equivoco), y los talleres de trabajo, han supuesto un foro interesantísimo de reflexión e intercambio metodológico y creativo, que pone de manifiesto la intensa actividad que en este aspecto de la didáctica de los archivos, estamos realizando los archiveros. Como no quiero alargarme, me gustaría destacar, también para la reflexión colectiva de la comunidad profesional, el esfuerzo, que a modo de síntesis o conclusiones, llevó a cabo Pilar Reverté, en la última comunicación, y como representante del Arxiu Nacional de Catalunya. Por ello, sin pretensión de literalidad, quisiera acabar recogiendo los aspectos que ella dejó enfatizados sobre la realidad actual, y como propuesta para el trabajo futuro de los profesionales que nos estamos dedicando a desarrollar esta faceta de nuestra labor archivera: - La necesidad de integración del servicio de didáctica dentro de los archivos, con dotación adecuada de personal, y con un proyecto consolidado. - La inclusión del trabajo con fondos de archivo en el curriculum escolar. - La introducción del tratamiento de las fuentes primarias como testimonio del trabajo de una investigación. - La formación del profesorado en cuanto a didáctica de utilización del patrimonio. - La formación específica de los archiveros en Didáctica. - La comunicación de la información sobre esta actividad de la didáctica de archivos, a través de redes. - La reflexión y elaboración conjunta de criterios comunes. De nuevo reiterar el agradecimiento a todos los que las han hecho posible. María del Olmo. Técnico del AHP de Alicante [ARXIFORUM] IV JORNADAS DE EDUCACIÓN Y ARCHIVOS

ELS ARXIUS MUNICIPALS VALENCIANS I L'ENSENYAMENT

ELS ARXIUS MUNICIPALS VALENCIANS I L'ENSENYAMENT SECUNDAR!: UNA RELACIÓ PRECARIA

 per Rosa Seser Pérez (ARXIU MUNICIPAL DE DÉNIA)

CLIO: L'EDUCACIÓ (1)

CLIO: L'EDUCACIÓ (1)

El passat 1 d'abril, va tenir lloc a Castelló, la presentació de l'últim llibre de Vicent Sanchis i Joan Català

 

Text complet de la intervenció de l'historiador carcaixentí, actualment director de l'Arxiu del Regne de València, en Francesc Torres i Faus, en la presentació del llibre:

Bon dia a tothom.

Sr. Alcalde, regidors i polítics que ens acompanyen, amigues i amics.

Com és de rigor, voldria començar la meua intervenció agraint als autors, Joan Català i Vicent Sanchis, que m’hagen convidat a presentar el seu llibre que porta com a títol La subcomarca de Castelló i les Énoves. Geografia, historia, evolució vial i toponímia de Manuel, l’Énova, Rafelguaraf, Sant Joanet, Senyera, Castelló i la Pobla Llarga.

De Joan Català no puc dir moltes coses perquè el conec poc, encara que sé que és un enamorat de la nostra terra i la nostra història. De Vicent Sanchis sí que puc dir que som amics, som veïns i, a més a més, la seua família és també com una segona família per a la meua filla. Per tant, per tot això i que jo també m’estime molt la meua comarca, és evident que no podia negar-me a fer aquesta presentació.

Parlaré, en primer lloc del llibre, que és el motiu pel qual ens trobem ací. En segon lloc parlaré de la tradició de la historiografia local i, per últim, parlaré dels autors.

a)        EL LLIBRE

Primer que tot, voldria llegir una visió de les nostres terres que ens dóna una persona molt important i coneguda. Diu:

“I al vespre nós diguérem a don Rodrigo.

-           Prenguem uns trenta cavallers, que mai no hem vist Xàtiva, i la volem veure.

-           I anàrem a aquell puig agut que hi ha a la part del castell, i veiérem la més bella horta que mai haguéssem vist, de vila ni de castell, i que hi havia més de dues-centes barraques per l’horta, les més belles que ningú pogués trobar, i alqueries entorn de l’horta, moltes i atapeïdes; i, a més, veiérem el castell, tan noble i tan bell, i una tan bella horta. I en sentírem gran goig i gran alegria al nostre cor...”.

Aquesta és la descripció que en fa Jaume I del territori que va veure, en desembre de 1239, des del cim de la muntanya de Santa Anna.

I és una visió que, grosso modo, podem veure encara en l’actualitat, si bé el secà ha reculat i el regadiu s’ha extés per tots els llocs. Una part d’aquest territori que va veure i descriure Jaume I el 1239, és el que han estudiat els nostres autors.

Passem ja a parlar del llibre.

D’entrada hem de dir que el títol i el subtítol en són ben significatius, ja que ens ajuden a entendre el perquè de l’obra: es tracta d’un estudi sobre set pobles de la Ribera que reguen de la Séquia Comuna, o millor dit del riu Albaida. És el riu Albaida i la Séquia Comuna de l’Énova els que han unit sempre aquests set pobles, i els autors el que han fet és prendre la seua denominació històrica, “Castelló i les Énoves”, com a títol del llibre

Un segon aspecte que hem de tenir en compte és el fet que, encara que els set pobles es trobem geogràficament en la comarca de la Ribera, històricament han format part del terme general de Xàtiva, i la seua història va lligada a la d’esta ciutat. De fet, actualment, encara continuen mantenint una bona relació amb la ciutat de Xàtiva i la influència de la ciutat d'Alzira es difumina un poc en arribar als nostres pobles.

El llibre està dividit en tres gran apartats.

En el primer, el més curt dels tres, els autors ens donen una visió geogràfica del territori dels set pobles. Ens parlen de les muntanyes i del pla, dels rius i de l’horta i, el que per a mi és molt important, inclouen una cartografia molt interessant i detallada i unes fotografies comentades, el que ens ajuda a entendre moltes qüestions del paisatge. I el que fa que la lectura del llibre siga més agradable, un aspecte molt important de cara als lectors, però també de cara als investigadors.

Potser la meua vinculació al departament de geografia de la Universitat de València fa que jo valore molt més aquestes representacions cartogràfiques i les fotografies, ja que pense que és una aportació molt interessant que fan els autors. Evidentment, és un paisatge que veiem tots els dies, però la cartografia i les fotografies ens mostren molts detalls que moltes vegades ignorem per desconeixença, i que gràcies al llibre de Joan Català i Vicent Sanchis podem comprendre i estimar una mica més.

El segon gran apartat és molt més consistent i els autors fan un resum, una síntesi de la historia dels set pobles de la comarca. L’estudi abasta des de la prehistòria fins el segle XVIII. Cal dir que els autors dediquen una especial atenció al tema dels camins, que en determinats moments es converteixen en el camí, valga la redundància, vertebrador del llibre. La xarxa de camins és un tema molt important i no molt estudiat, encara que últimament s’han fet diversos estudis a nivell de les terres valencianes, i a poc a poc anem coneixent millor el tema de les vies de comunicació.

Personalment, el que destacaria d’aquest segon apartat, és l’esforç dels autors per fer una història que supere l’àmbit estrictament local, ja que han tractat de donar una visió de conjunt de tots els pobles. I açò no és gens fàcil, ja que suposa treballar a un nivell diferent de l’àmbit estrictament local, encara que, evidentment, hi han nombrosos trets comuns entre els set pobles que ajuden una mica a donar aquesta visió de conjunt.

Passant als temes que s’estudien en el segon apartat trobem, en primer lloc, la prehistòria. A més dels jaciments prehistòrics, trobem una aproximació als camins prehistòrics, molts dels quals han perdurat, fossilitzats o no, fins els nostres dies.

Després ens parlen de l’època romana i musulmana, on continuen dedicant una especial atenció a la xarxa viària. Cal tenir en compte que en aquests períodes la informació que tenim es fonamenta bàsicament en troballes arqueològiques, ja que documentació escrita se n’ha conservat molt poca i la que s’ha conservat ens dóna una visió molt general.

El quart i cinquè capítol del segon apartat el dediquen a l’època foral i el segle XVIII. Evidentment, la situació ha canviat, ja que per a aquesta època sí que s’ha conservat una nombrosa documentació que ens permet conèixer de primera mà nombroses qüestions sobre els set pobles.

Així per exemple els autors comenten les primeres donacions de terres que es feren en el segle XIII als nous pobladors, tal com apareixen al Llibre del Repartiment. Les modificacions territorials i econòmiques que va comportar la conquista. Les distintes comunitats cristianes i mudèjars que hi habitaven. I també estudien els primers censos de població d’aquests pobles que apareixen en el morabatí de 1373 de Castelló i l’Énova, i en un llibre sobre la peita d’Alzira de 1399, en el cas de la Pobla Llarga.

Ja en època moderna ens parlen de la revolta de les germanies i del problema del bandolerisme, de l’expulsió dels moriscos el 1609 i la repoblació posterior, dels cultius, com la seda, etc.

En el segle XVIII ens parlen de la guerra de successió i de les seues conseqüències per a la comarca, sobre els cultius, com la morera i l’arròs, l’expansió dels regadiu, i continuen parlant-nos dels camins, sobretot de la construcció del Camí Reial de València a Madrid, que travessava el riu Xúquer per la Barca del Rei.

La tercera part del llibre la dediquen els autors a fer un resum històric dels set pobles de la subcomarca de Castelló i les Énoves. De cadascun dels pobles ens parlen del nucli urbà, del terme municipal, del relleu, de la hidrografia, de la xarxa de reg, la demografia, les vies de comunicació, la parròquia, les festes i per últim fan un resum històric de la població.

El resum històric te dues parts importants. La primera ens permet fer una aproximació a l’origen de la toponímia, ja que ens parla de tots els nuclis de poblament, tant antics com moderns. En la segona els autors recullen totes les notícies històriques fonamentals sobre cada nucli de població, el que ens permet tindre una síntesi sobre la seua història, molt útil per a conèixer la població i realitzar futurs treballs d’investigació.

A l’igual que en el primer apartat, els autors inclouen un aparell cartogràfic molt interessant i nombroses fotografies, que moltes vegades són tant importants com el mateix text.  De fet, he de dir que, gràcies a esta cartografia i a algunes de les fotografies, personalment he pogut conèixer detalls que havia estudiat i que fins ara no havia pogut documentar sobre el terreny.

El llibre s’acompanya d’una completa bibliografia i d’un índex toponímic i onomàstic. Tot açò no fa més que confirmar-nos que els autors han treballat de valent, i que estem davant d’un llibre molt important per a conèixer els set pobles de l’antic territori de Castelló i les Énoves.

b)        LA HISTORIOGRAFIA LOCAL

Els llibres, però, també tenen el seu context. I aquest llibre no es pot entendre sense la important tradició que té la història local a les terres valencianes. Fins 1970, més o menys (en 1971 es feu el Primer Congrés d’Història del País Valencià), hom feia una clara distinció entre la Història (la general, la que es feia a les Universitats) i la Història local, considerada fins aleshores com un gènere menor, que feien els erudits locals.

A partir d’eixa data les coses canviaren, ja que en realitat la Història General i la Història Local són dos tipus d’estudis diferents i complementaris. De fet, a les mateixes Universitats s’han fet a partir d’aleshores nombrosos treballs d’investigació locals. Hi han bones i males històries, però això és independent que siga una història general o local.

A la Ribera, com a tot el territori valencià, la tradició de la historiografia local és antiga, i la primera notícia és la Topografia médica general de la Ribera... y particular de la villa de Alzira, del metge Francesc Llansol, escrita el 1797, però publicada el 1988. Posteriorment la renaixença, les recomanacions eclesiàstiques d’organitzar els arxius parroquials i elaborar monografies locals, la geografia regional d’inspiració francesa i la influència de l’excursionisme científic, feren que aparegueren les primeres històries locals de la comarca a finals del segle XIX, com la Historia de la villa de Algemesí, del també metge Benet Ballester Broseta, escrita el 1874 (però publicada el 1958); i la Historia de Cullera, d’Andreu Piles, publicada el 1893. Ja en el segle XX trobem altres històries locals a Sueca, Carcaixent, Alzira, Xàtiva. Evidentment, la qualitat d’aquestes històries és molt desigual, però foren un primer pas molt important per al coneixement de la nostra comarca

En el cas de la nostra població, tenim els precedents del il·lustrat Vicent Ignasi Franco, que va polemitzar amb el botànic Cavanilles sobre el cultiu de l’arròs. Però com a historiador local hi ha un exemple molt important, el jurista José Martí Soro i la seua Historia de Villanueva de Castellón, publicada el 1961 i que personalment sempre he considerat com una important obra de referència per al coneixement de la nostra comarca i, sobretot, del poble de Castelló. Més recentment, tenim els treballs més moderns de Vicent Ribes, com el llibre titulat Històries de Castelló, publicat el 1996.

c)        ELS AUTORS

Passem a parlar dels autors, ja que darrere del llibre que acabem de descriure hi ha dues persones, que són les que han fet possible que avui ens trobem ací presentant el seu treball de molts anys.

Un llibre no naix de la nit al matí. Al seu darrere hi ha un treball intel·lectual, però també de camp en este cas. El llibre no s’hagués pogut fer sense el coneixement exhaustiu que els autors tenen dels pobles que conformen la seua terra, la terra que rega la Séquia Comuna, i que avui coneixem una mica més.

Crec que Joan Català i Vicent Sanchis pertanyen al millor de la tradició de la Història Local valenciana. Però a més són dues persones compromeses amb la seua terra, la seua llengua i la seua cultura. De fet, no és el primer treball d’història que Joan i Vicent realitzen.

A més a més, pense que el seu treball ultrapassa el fet de la Història Local i passa a ser un treball d’Història Comarcal, ja que inclou un total de set pobles. Això és important, ja que ens permet comparar, veure com les diferents comunitats locals han donat solucions semblants o diferents a uns mateixos problemes, o bé si han sabut conjuminar-se per buscar solucions comunes, com és el cas del regadiu.

Com tants historiadors, locals i no tant locals, JOAN CATALÀ porta una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la dedicada a estudiar la història de la seua terra, els pobles de la Sèquia Comuna. El seus treballs, publicats als programes de festes i revistes de la Pobla Llarga, Rafelguaraf  i Manuel des de 1995, ens han permés conèixer nombrosos detalls, tant als ciutadans com als investigadors, del seu poble i de la comarca.

Com la majoria dels historiadors de la comarca, ha participat en les Assembles d’Història de la Ribera i, com es pot comprovar en el llibre que hem presentant, és un especialista en l’estudi de les antigues xarxes vials (camins, assagadors ramaders, etc). També és un inestimable col·laborador en la tasca de normalització toponímica que ve realitzant-se els darrers anys, i ha col·laborat amb l’edició dels fullets de Toponímia dels Pobles Valencians que impulsen la Generalitat i l’Acadèmia.

VICENT SANCHIS també ha portat fins fa poc una «doble vida». D’una part, la seua activitat professional, i d’altra banda la seua dedicació cultural. Vicent va començar publicant llibres d’història, en concret una Història de Rafelguaraf que vaig tindre l’honor de presentar al seu poble l’any 1995.

Però després s’ha dedicat majoritàriament a la literatura, i de fet té un grapat de llibres publicats (5 novel·les i 37 relats curts) i ha guanyat diversos premis literaris. Ara, s’hi dedica totalment a la seua afició: escriure i investigar.

Resumint i per a concloure, l’obra que avui presentem és un exemple de la millor història local valenciana, la que comença en la dècada dels setanta del segle passat, i de l’experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant vora dues dècades d’investigació i treball de camp.

Els autors mai no han volgut fer una història de campanar, d’enhaltir les glòries locals de cada poble. Ben al contrari, han fet un treball rigorós i científic, però també han sabut fer un treball didàctic, és a dir, que el seu treball siga útil i comprensible per tots els veïns dels set pobles. Com els autors expliciten en la dedicatòria col·lectiva, el llibre l’han escrit «per a què els veïns i les veïnes dels set pobles de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen».

Per tant, és de justícia donar l’enhorabona als autors, tant per l’esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.

També cal felicitar a les autoritats de les institucions que han finançat l’edició del llibre, per haver tingut clar que els diners gastats per posar a disposició dels ciutadans el treball elaborat per Vicent i per Joan són una inversió cultural del màxim interès, i molt més perquè ho han fet en una situació difícil com l’actual.

Moltes gràcies a Joan i a Vicent pel seu llibre,  i moltes gràcies a tots vostés per la seua assistència.

Nou llibre de Joan Català i Vicent Sanchis: La Subcomarca de Castelló i les Énoves

Textos complets de les presentacions d'aquest llibre que varen fer Aurelià Lairón i Tomás Peris ,  a L'Ènova i la Pobla Llarga respectivament:

(Fotos de Pau Martínez)

Text complet de la presentació d'Aurelià Lairón a l'Ènova:

" Bon dia a tots:

Senyor Delegat del Consell. Senyor diputat  d'Empreses Públiques  de la Diputació de Valencia. Senyor  alcalde-president   de  l' Ajuntament   de  I'Énova,   alcaldes  i representants   deis ajuntaments   de Castelló,  La Pobla  Llarga,  Manuel, Rafelguaraf, Sant  Joanet i Senyera,   senyors   representants    de  les séquies de la Séquia  Comuna,  estimats  Vicent i Joan  o Joan  i Vicent, que tant se val, senyores i senyors, amigues i amics.Abans  que res vull agrair  aIs autors  del libre  que hui es presenta i que vostés   tindran   d'ací  uns  moments  l'oportunitat  de tindre  a les seues mans,  la confianca que  han  depositat  en mi per a presentar  el producte,  el producte  cultural,  que hui veu la llum.

    La presentació  d'un  llibre  no és qualsevol cosa. La presentació  d'un llibre és o, al menys, hauria  de ser un esdeveniment  important.  I aixó pel que  la  cosa  comporta.  Un  llibre  és el resultat  d'un  treball,  d'un esforc, d'una  inquietud  i, sobretot,  d'un  compromis. D'un  treball,  en este cas, voluntari,  d'un  esforc, en este cas compartit,  d'una  inquietud sovint  plural  i d'un   compromis   personal  i,  en  este  cas,  em  consta, permanent,  per part  deIs autors  amb la terra  iamb la gent amb la qual ells conviuen.Conec  des de  fa  anys  a Joan  i se del  seu interés  per  contribuir  a recuperar  la memoria  col·lectiva del seu poble. Conec des de fa anys a Vicent  i  sé  de  la  seua  necessitat  de  transmetre   a  les  genneracions actuals  el legat  deis  nostres  avantpassats,   sobre  tot  pel  que  fa  a  la forma de viure i d'entendre  la vida. Els dos han donat  a la llum fins ara  articles  i llibres interessants  que han  mogut  la curiositat  deis qui ens dediquem  a aixó que  anomenem Historia.Vicent, que va náixer  a Rafelguaraf,  s'ha  interessat  des de fa anys per la historia,  la geografia,  la toponímia  i l' etnografía  de la seua terra i, també,  pels seus costums i les seues tradicions.  L'any  1995 dona a la Ilum  el text Introducció  a la historia  de Rofelguaraf,   el Tossalet  i Berfull, un  interesantíssim  assaig  d'investigació,  i posteriorment,   fent-se  resód'históries  i lIegendes publica Memories  d'un  alami (premi  25 d' Abril de Benissa), Aventura   al desert  (premi  Valldigna  de narrativa  juvenil), El repás del sobirá  (premi  de narrativa  juvenil  Ciutat  de Torrent)  i una novel-la  el títol  de la qual  ho diu  tot:  Enyoranca   magribina   (finalista l'any  2002 del Premi Rafael Comenge d' Alberic).La  historia,  els  costums,  les  tradicions   han  sigut  aprofitades   per Vicent com a recursos  per a les seues obres. Joan,  natural  de  la  Pobla   Llarga, és  un  home  amb   inquietuds culturals  que es dedica,  des de sempre,  a  recuperar   i difondre  tot alló que te a vore  amb  la realitat  passada  i present  deIs poblatans.  Joan  és un estudiós, en el sentit  més ample  de la paraula, és un  rastrejador, a I'aguáit de les petjades,  és un poblará   orgullós a qui sempre  li ha atret la geografia,  particularment la rural, i que ha anat  descobrint  amb  ella camins, vies, encreuaments,  ponts,  molins,  ermites,  poblaments,  i amb ells als qui  els feren  posible.  Saber  el perqué  d'un  topóním, el perque d'un  antropónim,  intentar  descobrir,  sempre,  el perqué  de les coses.La historia,  ja  se sap, és mestra  de la vida.  o,  al menys,  deuria  ser- ho. I és mestra  perqué  ens ensenya.  Ens  deuria  ensenyar,   sobretot,  a que  no hi ha  que  tornar   a caure,  a  repetir,   els errors.   La  historia  és memoria,  memoria  d'un  temps  ja  passat  que  mai no tornara,   pero  del que hem d'extraure   conseqüéncies,  sempre  en positiu. 

  La historia  és la ciencia  dels hómens  a través  del temps.  Sense hómens,  sense dones,  no hi ha historia.  Tot alló que és o ha sigut és o ha sigut grácies  a l'home  i a la dona  que són i han  sigut els veritables  protagonistes   deis fets, deis successos que han  ocorregut. La  geografia  determina   un  paisatge  i I'home  amb  la  seua  actuació transforma   el paisatge,  el modifica,  el canvía,  el fa més seu.Cal un exemple  per  tal d'aproximar  a eixe feto La Ribera,  la nostra comarca,  és de la mateixa  manera  que Egipte,  un dó del Nil, un dó del Xúquer.  El Xúquer,  el corrent  fluvial  que li dona  nom,  al qual  verten les  seues  aigües   rius   com  ara   l' Albaida,   el  Magre,   I'Escalona,   elCányoles,  el Sellent, el deis Ulls...Eixe riu  que ens vertebra  i a I'hora  ens unix, és el que rega  amb  les seues aigües els nostres  camps  i els transforma,   és el que ha fet possible el  canvi  del  nostre   paisatge:   terres   de  seca  esdevingueren   auténtics paradisos  en convertir-se  en horts.  Sols hi ha que recordar   una  serie de conreus:  la morera,  I'arros,  els tarongers,   ara  els caquis ....Eixe riu també  ens dona,  de quan  en quan,  algun  esglai. En la nostra memoria,   (els  que  l'hem   viscut  i  patit   ho  sabem   massa  bé)  resten riuades  i pantanades   i amb  elles la  desgracia,   el sofriment. I també, com no, resta  amb  elles alló que motiva  i ens fa renáixer:   la superació, el compromís  de seguir sent. De seguir sent: poble. El  riu  es nodrix,  el riu  s'alimenta.   El  riu  s'alimenta   d'altres  rius: deis afluents,  ja ho hem dit. Del Xúquer,  un afluent  és l' Albaida i un altre  el Magre. Eixos rius  l' Albaida  i el Magre  també  són referents   d'un  paisatge  i d'unes  gents. Són, a més a més, rius amb personalitat.
  El Magre  ha determinat   una  subcomarca:   la Vall deis Alcalans  amb Montroi,  Montserrat,   Real i Torís,  i encara  més una  altra,  anem  a dir-li, si se'ns permet  microcomarca:  el Marquesat,  amb Alfarp, Catadau  i Llombai. 
 I l'Albaida,  que  recull  les  aigues  de  la  vall  del  seu  nom  i  de  la Costera,  i  les  deis  rius  Clariano,   Cányoles  i  el  de  Barxeta  i les  de diversos  barrancs   de  la  conca  dreta   del  Xúquer   n'és  un  altre   eixcohesionador   d'una   demarcació:   la  que  s'assenta   en  esta  planura al-luvial  que rega de la seua aigüa. L'Albaida  recorre   els  seus  8  kilómetres   finals   per   dins  de  la subcomarca  ja que penetra  per I'est de Manuel, ix a la planura  entre el Puig del Castellet  de Castelló i la localitat  de Senyera,  voreja  Castelló, tot circulant  per  damunt  d'una  mota  fluvial i, a la fi, s'aboca  al pare Xúquer. 
 Els   autors  del   llibre   que  hui   presentem    assenyalen  que   la subcomarca de  Castelló-L'Énova   disposa  d'una   geografia  amb  uns accidents propis   combinada   amb   una  cultura i una   microhistória particular de la qual han sigot protagonistes  les dones i els hñmens quehan viscut ací. Si aixó és així, res no obsta per considerar  que, en efecte els  set  pobles  deis  quals  estem  parlant:   l'Énova,   Castelló,  la  Pobla Llarga,  Manuel,  Rafelguaraf,  Sant Joanet i Senyera,  constituixen  una subcomarca.Eixa subcomarca  és, ni més ni menys, la que els autors  reivindiquen.Pero,  tranquils,  que  eixa  reivindicació  no va  més  enllá,  Perqué   tant Joan com Vicent, Vicent com Joan,  i vostés i jo, i jo i vostés sabem que tots som, en tant  en quant  que ens vinculem  amb els pobles del nostre pare  Xúquer,   i  amb  aquells  que  venen  aigua  avall,  tots  som,  dic: riberencs. 
 El llibre  que  hui veu la llum vol contribuir   a   que  els pobles  i les gents d'estes  terres  es coneguen una miqueta  més i millor. La complicitat  entre els qui han fet elllibre:  els seus autors,  i aquells a qui va destinat:  els seus lectors, resta,  per tant, fonamental. El  compromis  del  qual  els  parlava   abans  es  neccesari  i  sois  així s'entendrá   un  text  I'objectiu   del  qual  no  és  altre  que  contribuir   a estimar  la terra  on ens ha tocat  náixer,  difícilment  es pot estimar  alló que no es coneix.
  Vaig  a  parlar-los   ara,  una  miqueta,  encara  que  siga  per  damunt damunt,  del llibre. El llibre  s'estructura   en tres parts  molt clares, molt ben delimitades  i definides.
  La  primera,   com no  podia  ser  d'altra   manera,   és  aquella  que  ens dona  compte  del  territori,   de  I'espai,   del  lloc que  sera  objecte  de l'estudi  amb  una  superficie  i uns  Iímits  concrets.  La  subcomarca   de Castelló-L'Énova,   al  sud-est  de  la  Ribera  del Xúquer,   representa   el 8,78  o/o   de  la  comarca   i compta   amb  una  extensió  de vora  75  kms2comprés  el Realenc. Els autors  han  tingut  l'encert   de situar-nos,   de fer-nos  vore  des del centre  geográfic  de la subcomarca    (el pont  de Montflorit-viaducte  que salva  la via  férria  a l'altura   de Sant  Joanet)  l'horitzó.   Al nord  resten Alzira  i Llombai,  al sud Albaida  i el Montcabrer,   a l'est  la Serra  de les Agulles i el Montdúver  i a l' oest el Caroig  i Santa  Anna.  La perspectiva sempre  és molt  important.   Els autors  del llibre  ho han  fet molt  bé en acotar-la  i mostrar-nos-Ia   tal i com és.De seguit  s'ens  dona  compte  de la Geomorfología   i, amb  ella, de les muntanyes,   tant  de les d'algeps  com de les calcáries,  així com del pla, de I'horta  i la marjal.  Després  se'ns  dona compte  de la Hidrografia:  del Xúquer,  de l' Albaida  i del barranc   de Barxeta,  corrents   d'aigua   que, obviament,  venen determinats   per la climatología. 
  La segona part  dona  compte de la presencia  de l'home  en el territori. Les  diferents   etapes   históríques  es  succeixen   de  manera    que   ens n'adonem   amb la Prehistoria  d'alló  que va ocorrer  durant  el Paleolític, el Mesolític,  el Neolític,  i les Edats  del Coure,  del Bronze  i del Ferro.Els testimonis  deIs jaciments,   poblats,  camins  i vies indiquen  a la clara l'activitat   socioeconómíca   deIs nostres  avantpassats.L' epoca  de la  romanització   i la presencia  visigoda  a la subcomarca són, així  mateix,  analitzades   sobre  la  base  de les troballes   i les restes arqueológiques. L'estudi   continua   amb  les  notícies  referides   a  l'época   musulmana dedicant  especial  atenció  als camins  ramaders   i rurals  existents  durant l'Emirat   Dependent,  l'Independent,    el Califat  de Córdova  i els regnes de taifes. L'época   foral,  particularment    la conquesta  i repoblació  per  part  de Jaume I i els segles posteriors,   dins  de  I'Edat   Mitjana,   són  tractats   ianalitzats   convenientment   amb  profunditat, com  ho són,  així  mateix, els  períodes   de  les  dinasties   castellana   (que  abraca   els  anys  1412  a 1516) i austríaca  (1516 a 1700).La segona part  finalitza  amb  el segle XVIII.  Es fa especial  menció  a la   Guerra    de   Successió   i   I'abolició    deis   Furs   i   s'assenyala    la importancia   del conreu  de cultius  com la morera  i l'arrós   així com de l' expansió  del regadiu.
 La  tercera    i  última   part   és  la  que,   probablement, resulte  més atractiva  i ínteressant   al  lector  i, aixó,  perqué   particularitza.  En  ella se'ns  presenta   la  geografia   i la  historia   de  cada  un  deis  set  pobles, també   del  Realenc,   amb   els  diferents   nuclis   de  població   que   els integren.   El  veí  de  Manuel   trobará    un  resum   históric   de  la  seua localitat  i de la Moleta,  Faldeta,  Torreta,  l' Abat,  el Rafalet,  Roseta,  Les Salines  i les Cases  de Molla;  el de I'Énova   podrá  conéixer  l'evolució histórica  del  seu  municipi  i noticies  de  Sane  i de  Sant  Vicent,  el de Rafelguaraf   ceneixerá  tot  alló  que  se sap  del  poble  i  de  Berfull, elTossalet,  el Rafalet,  el PalmeUot i Palmella,  el veí de Sant Joanet  alló que destaca  de la seua localitat  i de Tordera  i Vilanova;  el de Senyera les   dades   més   característiques   del   municipi  i   de   l'alqueria de Benimeixís, el veí de CasteUó l' arqueologia  i les dades  de la localitat  i notícies deis nuclis de Fadra,  Ielets, la Paixarella  i el Ráfol  i l'interessat en la Pobla Llarga  tot alló que se sap del poble i deis nuclis que formen part  del mateix com ara  Monttlorit,  VistabeUa, el Pla-Sud,  la Codona, Montolivet, Torreformosa,  el XireU, el Pla-Nord  i la Vintena. Resumint  i per  a acabar,   els propóssits  de I'obra  que  es presenta són:
  En  primer   lloc divulgar   la  geografia,  el  medi  físic,  en  definitiva l' espai on viuen, conviuen  i desenrotllen  la seua vida els habitants  de set pobles. 
 En  segon  lloc: recordar   als  set  pobles  la  sena  remota   filiació  a Xativa. 
En tercer  lloc: recordar  que han sigut les aigües de l' Albaida i de dos dels seus  canals:   la  Séquia  Comuna   de  l'Énova   i  l'antiga   Séquia d' Algirós  les dos artéries   que  han  nodrit  la  seua  agricultura,   fins fa pocs anys la seua principal  activitat  económica.
 En  quart   lloc: contribuir   a  identificar   i  localitzar   una  serie  de topónims i també el desxifra-ne,  aclararir-ne   i recuperar-ne  els que cal. 

 I en quint lloc: reivindicar  la subcomarca. A mi solament  em resta  felicitar  als autors,  a Vicent  i a Joan,  pel magnífic treball que han fet i a la Diputació Provincial  de Valencia i als ajuntaments  deis set pobles pel patrocini  de la publicació.Sincerament: dubte  que   existixca   per  a  alguna  comarca o subcomarca  un compendi geográficehistóric  tan complet com este.El  llibre   de  Joan   i  Vicent  facilita   la  perspectiva,   aproxima   la distancia  i ubica als nostres avantpassats  en un espai i en un temps.¡Ditjosos aquells que honren  la memoria  de la sena terra  i de la seua gent!L'enhorabona   més sincera a tots i moltes grácies, i ara  vaig a  cedir la  paraula   a Vicent  Sanchis  per  tal  de que  ens parle de com va sorgir el projecte  de lllibre."

Text complet de la presentació de Tomás Peris a la Pobla Llarga:

"Esta nit compartim el goig de presentar un magnífic llibre d’història local del qual són autors Joan Català i Vicent Sanchis. L’estudi es titula: La subcomarca de Castelló i les Énoves, i tracta, com expressa el subtítol, de Geografia i d’Història, sobretot l’evolució de la xarxa vial i la toponímia del territori. He emprat ben conscientment l’adjectiu de «local» per referir-me a aquest nou llibre d’història perquè és un concepte li afegeix valor, com intentaré explicar a continuació.

Fins a la dècada del 1970 es subvalorà la Història Local. Es distingia entre una Història pròpiament dita (la Universal o la d’Espanya), i d’altra, la local. La Història amb majúscula, dignificada i reconeguda, era la que es feia a la Universitat. La Història Local, considerada com un gènere menor, era la que sobre un poble o una comarca feien els anomenats erudits locals, contemplats pel professorat universitaris com culpables d’un cert intrusisme professional. Afortunadament, les coses canviaren de forma radical fa cosa d’uns quaranta anys. Els millors historiadors, els més reputats especialistes, han dignificat la història local. Ells mateixos la practiquen, subratllen la seua importància i destaquen la inestimable aportació d’aquesta al procés de renovació metodològica de la ciència històrica. Com tantes vegades, d’un extrem s’ha passat al contrari. Des de fa unes tres dècades, la història local, ha acabat esdevenint una etiqueta ─una espècie de denominació d’origen─ que atorga un crèdit de qualitat... ... ... Però la Història local és molt més antiga...

Ací a la Ribera ja tenim esplèndids exemples d’Història Local al final del segle XVIII, com la Topografía médica general de la Ribera... y particular de la villa de Alzira, escrita l’any 1797 pel metge Francesc Llansol (una obra excepcional, premiada per l’acadèmia de Medicina de Barcelona en el seu temps, però que ─increïblement─ ha tardat dos segles en ser publicada, en concret a Valladolid l’any 1988. Un primer moment de gran esplendor de la història local es produí al darrer terç del segle XIX i primeries del segle XX. Durant aquesta època, intel·lectuals de tot tipus (en especial eclesiàstics, metges, advocats i mestres) es dedicaren, amb una activitat frenètica, a escriure i divulgar la història del poble on vivien. Aquesta afortunada eclosió fou possible gràcies a la concurrència d’estímuls ben diversos, com ara:

* De la Renaixença, un moviment cultural que té com a nucli essencial una important «efusió localista».

* Del Vaticà, que recomanà als rectors de cada poble organitzar els arxius parroquials i elaborar monografies locals.

* De la geografia regional d’inspiració francesa, que postulava fer estudis comarcals que inclogueren aspectes socials i històrics.

* Finalment, també l’empenta de l’anomenat «excursionisme científic», que combinava l’interès per la geologia, la biologia, l’arqueologia, el folklore, la història o l’art...

Fites destacades d’aquest corrent historiogràfic en terres valencianes són la Historia de Denia del canonge Roc Chabás, publicada el 1874-76, Sagunto, su historia y sus monumentos escrita pel metge Antoni Chabret en 1875, o la interessant Historia de Elche escrita pel pintor Pere Ibarra l’any 1895.

A la Ribera tenim excel·lents mostres d’història local elaborades en la segona meitat del segles XIX i primeres dècades del segle XX. El metge Benet Ballester Brosseta escriví una valuosa Historia de la villa de Algemesí, l’any 1874, que mai arribà a veure publicada (prengué forma de llibre en 1958 i ja ha estat reeditada dues vegades, els anys 1988 i 2001). Una de les obres més remarcables és la Historia de Cullera escrita per Andreu Piles Ibars (un mestre d’escola amb amplíssims coneixement com arabista i historiador), publicada l’any 1893. Els especialistes en historiografia valenciana no dubten a qualificar aquest llibre com el «primer estudi seriós del període islàmic valencià», i com un «exemple modèlic de la nova història local», obra que l’Ajuntament de Cullera ha tingut l’encert de reeditar en 1972 i 1979. Notables són també la Historia de Sueca desde los tiempos primitivos hasta el presente (publicada en 1905 i 1907 pel mestre Joan Baptista Granell), així com la Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, escrita pel franciscà Félix Burguera allà pel 1921-24.

En la mateixa línia cal situar la Historia de Carcagente. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad, escrita per mossèn Francesc Fogués, publicada en 1931 i que ha estat reeditada per l’Ajuntament de Carcaixent en l’any 2000.

Les dècades centrals del segle XX foren particularment dures, també per a la producció històrica, però sense arribar a l’extrem d’arribar a ser un desert total. Ho demostren la utilíssima Historia de la Villanueva de Castellón, del jurista José Martí Soro, publicada en 1961 i reeditada l’any 1987, els nombrosos treballs sobre Carcaixent del bibliotecari, mestre i advocat Víctor Oroval, els estudis de l’eclesiàstic Jose Mª Parra sobre Alzira, de l’arquitecte Joan Segura de Lago sobre Algemesí, així com la producció històrica d’altres tants i tants intel·lectuals riberencs...

¿Quines són les característiques compartides per aquest heterogeni repertori que hem convingut en denominar «Història local»? En la meua opinió, destaquen, les següents:

(1) Han estat realitzats des de fora la Universitat per autors en els quals la tasca d’historiar no formava part de les seues obligacions professionals i que mantenien una forta vinculació emotiva i de compromís cívic amb el territori objecte d’estudi (el poble en el qual havien nascut o on arrelaren, visqueren i treballaren).

(2) Tenen com a marc d’estudi prioritari l’àmbit local o comarcal.

(3) Realitzen l’estudi en la molt llarga durada ─sovint des de la prehistòria fins a l’època contemporània─ amb una decidida voluntat de divulgació i síntesi... ... finalment...

(4) No es limiten a investigar les personalitats i els aspectes polítics i culturals que tingueren lloc a la cort reial o a les ciutats. Ben al contrari, esbrinen el passat de zones rurals i dels pobles agrícoles, donant cabuda a la gent comuna i a tots els aspectes de la vida quotidiana.

En el pròleg del llibre Economia Agrària i Història Local, publicat l’any 1981, un gran intel·lectual valencià reivindicava la Història local. Defensava aquest gènere afirmant que era una modalitat d’estudi del passat que no es limita a tractar de «les ‘historietes’ dels reis i dels senyors feudals..., [sinó de] la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la... del treball. La ‘història local’ és... la història que ens és desconeguda, la història del ‘poble’ i la dels ‘pobles’... De més a més, tota ‘història’, si es vol ‘història total’, ¿no haurà de començar per ser ‘història local’?».

La intensa renovació metodològica experimentada per la historiografia valenciana des de la dècada de 1970 anà de la mà de la dignificació dels estudis d’Història Local i del refermament dels vincles amb el món universitari. Dos símptomes d’allò més eloqüents dels nous aires foren l’exitosa celebració del I Congrés d’Història del País Valencià en 1971 i del I Congrés Internacional d’Història Local que, amb el títol de L’espai Viscut, organitzà la Diputació de València en l’any 1988.

La nostra comarca no quedà al marge d’aquest reviscolar de la Història Local. La tenacitat i generositat de molts estudiosos locals ─entre els quals ja molts llicenciats en Geografia o Història─ permeté oferir publicacions als ciutadans desitjosos de conèixer més sobre el passat històric del seu poble i de la comarca. La notable vitalitat historiogràfica de la Ribera permeté subministrar materials de lectura que ajudaren a refermar identitats col·lectives. Fonamentals en aquest procés d’elaborar una història local rigorosa, depurada de tòpics i prejudicis, han resultat les Assembles d’Història de la Ribera, encetades a Sueca l’any 1980, unes trobades qualificades com de «fructífer encontre entre una generació de respectables erudits locals i d’inquiets universitaris». No menys importants foren els nombrosos llibres publicats o els articles donats a conèixer en revistes com Quaderns de Sueca, Al-Gezira... o en els programes de festes del pobles, bastant dels quals molt dignes. 

Joan Català i Vicent Sànchis pertanyen al bo i millor d’aquesta tradició d’història local a la qual m’acabe de referir. He fet deliberadament aquesta llarga introducció sobre Història Local amb el propòsit d’intentar fer-los conscients de l’extraordinari valor cultural del llibre que esta nit presentem. Sovint, la pròpia humilitat dels autors, la familiaritat que deriva de compartir quotidianitats ─ser un més del poble─, així com també del fet de no cobrar pel seu treball com a historiadors fa difícil captar l’alt mèrit del producte cultural que ens ofereixen...L’excel·lent i impagable llibre escrit per Vicent i per Joan no sorgeix del no res.

D’una banda, segueix les llunyanes petjades dels Roc Chabàs, els Carles Shartou, Benet Ballester, Andreu Piles, Francesc Fogués o les més recents dels Victor Oroval, Josep Maria Parra i d’altres insignes historiadors de la nostra comarca, intel·lectuals reeixits als quals la societat riberenca ja ha reconegut el seu generós esforç (a hores d’ara, tots ells donen nom a algun carrer, una biblioteca, una escola o un institut en el municipi beneficiat pels seus estudis). D’altra part, no és el primer treball d’història que Vicent o Joan realitzen.

Com tants historiadors locals, Joan Català porta molts anys amb una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la d’infinitat de dies i milers d’hores de treball no remunerat dedicades a estudiar el passat de la seua terra (La Pobla i les comarques de la Ribera i la Costera). Aquest esforç discret i abnegat li ha permès oferir un bon grapat de coneixements als conveïns i als especialistes: geògrafs, historiadors, filòlegs...Vostès coneixen una part de les seues nombroses publicacions, sobretot les aparegudes des de l’any 1995 en els programes de festes de la Pobla Llarga (he de confessar-los que jo vaig conèixer la important figura d’En Lluís March d’Esplugues ─senyor de la Pobla Llarga quan esclatà la Guerra de Successió─ gràcies a Joan). Però també és un habitual participant en les Assembles d’Història de la Ribera, un especialista de primera fila en l’estudi de les antigues xarxes vials (camins, assagadors ramaders, etc) i un inestimable col·laborador en la tasca de normalització toponímica que ve realitzant-se amb l’edició dels fullets de Toponímia dels Pobles Valencians que impulsen la Generalitat i l’Acadèmia.

Vicent Sanchis és altre exemple pregó d’intel·lectual compromès amb la societat. Ell també porta una virtuosa «doble vida». D’una part, l’activitat professional formal (és a dir, la de la nòmina i l’horari reglat). D’altra banda, un esforç i una dedicació cultural gairebé sense límits, un veritable pou sense fons on aplica bona part de les energies que li queden després de complir amb les obligacions laborals. Vaig conèixer Vicent com a pare de la meua alumna Flàvia a l’Institut de Carcaixent i com a autor de l’esplèndida Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, editada en l’any 1995. Des d’aquell moment, ja no li he perdut la pista. He anat seguint part de les seues publicacions en els camps de la història, l’etnografia, la toponímia, en especial les referides a la comarca de La Ribera. I això m’ha permès enriquir coneixements gràcies a la suma d’informacions que Vicent oferia en els treballs que publicava...A tot açò cal afegir els 37 relats curts i les 5 novel·les que té publicades, una tasca de narrativa històrica que reflecteix la seua ambició per divulgar la història del seu particular espai viscut. Vicent és un magnífic exemple de la tenacitat i la generositat cívica que caracteritza a generacions d’estudiosos locals.

Tant la tradició cultural de la millor història local valenciana com l’experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant dues dècades d’exercici intel·lectual es veuen reflectides en el llibre que avui presentem: La subcomarca de Castelló i les Énoves...Vuit anys després de l’edició del llibre de Josep Lluís Navarro, La Pobla Llarga. Introducció a la seua història, tenim la sort de poder disposar d’una síntesi que ens ofereix una visió alhora global i detallada sobre la geografia, la història, l’evolució de la xarxa vial i la toponímia dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna.

L’objectiu dels autors mai no ha estat ─com si que ho era en el segle XIX─ aconseguir una finalitat apologètica, és a dir, exaltar, des d’un cert patriotisme de campanari, les glòries de cada poble. Ben al contrari, com expliciten en la dedicatòria col·lectiva, l’objectiu del llibre és més madur i més ambiciós. Literalment, ells expliquen que l’han escrit «per a que els veïns i les veïnes de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen».

És de justícia donar l’enhorabona als autors, tant per l’esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.

També cal felicitar a les autoritats de les institucions que han finançat l’edició del llibre per haver tingut clar que els diners gastats per posar a disposició dels ciutadans el treball elaborat per Vicent i per Joan són una inversió cultural del màxim interès.

Moltes gràcies a Joan i a Vicent pel llibre i a vostès per la seua assistència."

Tecnología o Metodología (subtitulado)

Font: La pàgina d'Empar Gallego. Recursos d'aula per a Geografia i Història.
http://iacare.es.tl/

El Joan Perucho ens ha deixat.....també ha fet vacances com el Ximo Feliu.....

Hui divendres dia 23, a les nou de la nit, el recordarem tant dins com fora de l’església de Manuel.....
Els amics i les amigues no t’obliden....

Has sigut un amic fidel dels teus ...

Hem aprés tantes i tantes coses de tu i amb tu...

Paciència, reflexió, bon humor, la informàtica, l’internet, la fotografia, el dibuix, els bous, les motos, els còmics, el cine, la novel·la, les llargues converses, els silencis, la música: el blues, jazz, soul, Miguel Rios, Deep Purple, els Rolling, Serrat, etc. etc....

Fins i tot, ens has ensenyat a saber ignorar als enemics: front a l'odi, indiferència!!!

Gràcies per tots els bons moments que ens has fet viure, hem gaudit un poquet més de la vida amb tu...


Javier Gonzalez

joan, sempre estaràs amb nosaltres, amb els bonics records d’èpoques passades i recents, ha segut un orgull ser amic teu en aquesta puta vida.


Lalo Tomás

He sentit molt la mort de Joan. Ell i jo sempre havíem tingut una mena de complicitat mai no expressada en paraules. Sempre ens alegravem molt de veuren's.

Hem tornat a perdre un poquet més de Manuel. Ara és "faena" nostra omplir el buit que deixa, fent memòria de les seves qualitats, i disculpant els seus errors tan humans com els nostres.

Un abraç
Lalo

PD No sé si tens el telèfon de Javi. T'agrairia que me'l donessis
Ramon Sabate Arque

Mai saps com expressar els sentiments que provoca una mort inesperada, la sorpresa i la tristor fan una barreja que no saps com definir-la. Si que et puc dir que m'emprenya molt el seu traspàs i més encara en el moment complicat en que es trovaba. Coi !! que no!! que no li tocava.

Ens vam coneixer a la mili, a cartagena, alli vaig conèixer els seus pares i, ja fa uns quants anys, va estar a casa meva, a Flix (Tarragona), amb la seva parella. Feia temps que haviem perdut el contacte i ara no fa massa, mitjançant el facebook, ens vam retrobar i fins i tot haviem quedat per aquesta tardor....

En fi, em sap molt greu. Estic dolorit i emprenyat...
Si no et sap greu, fes arribar el meu condol a la seva familia i a tots vosaltres que el tenieu més aprop.
Gracies.

Pep Montagut

Bon viatge, Joan

Jo@n,

Sempre et recordarem

com l'extraordinàri amic

dels teus amics

Dia 2 de febrer, Homenatge a Ximo Feliu, IES Vicente Gandia de Castelló de la Ribera

Ha mort un gran filòsof, una extraordinària persona i millor amic: XIMO FELIU

"Deu ha mort
(Nietzsche)
Ximo Feliu ha mort
(Deu)"

    Ximo Feliu ens ha deixat hui 15 de setembre, sols tenia 53 anys quan un càncer li ha fet anarse'n obligatoriament de vacances...Ximo era profe a l'IES de Castelló de la Ribera, filòsof i especialiste en Nietzsche, jugador d'escacs, lector incansable, gran conversador, li apassionava la música, els esports, els cómics. .....però sobre tot, Ximo era un gran i extraordinari amic dels seus amics i amigues...

 Que Thor i Odin (o Hugo Prat i Moebius) te guien allà on estigues...

"ens vegem, Ximo"

L’Arxiu Històric Nacional: recursos didàctics

Recursos

Ciencias históricas auxiliares

Anna. Un encuentro con su historia en Flickr: